El CCMC alerta que és urgent alliberar els metges i altres professionals clínics de burocràcia al llarg del procés assistencial

 

El temps que els professionals dediquen als pacients és un recurs molt preuat, però, a la pràctica, es veu minvat de manera molt important pels procediments burocràtics. La pandèmia de la COVID-19 ha fet molt evident aquesta realitat. Un dels exponents més clars n’ha estat la saturació viscuda a l’atenció primària a causa de l’allau de tràmits, especialment, els relacionats amb la gestió de les incapacitats laborals (IL).
Però, més enllà dels efectes de la pandèmia, hi ha altres factors que també han estat i són determinants per considerar prioritària la necessitat de desburocratitzar el nostre sistema sanitari. Alguns dels més rellevants són:

• La manca de professionals sanitaris i les dificultats per garantir un relleu generacional.
• La manca de consens per a la incorporació de nous perfils professionals i definició de funcions.
• L’escassa autonomia dels professionals i dels equips.

El Codi de Deontologia del CCMC recorda als professionals que han de prioritzar l’activitat assistencial directa per davant d’un tràmit administratiu demorable. En aquesta línia, el CCMC ha fet públic el document de posició Desburocratitzar el procés assistencial. Una proposta per millorar el temps dedicat a l’assistència als pacients, en el qual insta el Govern de la Generalitat i la conselleria de Salut, d’una banda, a crear un grup de treball conjunt amb la màxima immediatesa per a la modificació de les activitats burocràtiques que són de la seva competència i, de l’altra, a reclamar canvis en relació amb totes aquelles que depenen d’altres administracions, amb l’objectiu d’aplicar les millores que són imprescindibles.

Abans d’entrar a fer propostes concretes en els àmbits i procediments en els quals hi ha més marge per reduir o suprimir la burocràcia, el document planteja unes consideracions bàsiques:

1. El temps dedicat a activitats que no aporten valor compromet el temps de dedicació a l’activitat assistencial per a la millora de la salut de les persones i de la comunitat, suposa un malbaratament de recursos públics i genera un clima que afecta l’autoestima dels professionals.
2. Les activitats redundants, reiteratives i que no aporten cap millora o valor ni al pacient ni al sistema haurien de ser suprimides.
3. Les activitats burocràtiques que es poden fer amb recursos informàtics, sistemes de registre o amb la participació d’altres professionals s’haurien de resoldre fora dels circuits assistencials.
4. Les modificacions que es plantegin han de ser compatibles amb:

• Els drets dels pacients a la informació i a la documentació sanitària i assistencial, en compliment de l’actual cartera de serveis.
• La necessitat de modernitzar els procediments administratius suprimint els que no aporten valor i simplificant al màxim la resta, aprofitant la digitalització i la utilització dels actuals registres i sistemes d’informació.
• La incorporació de nous perfils professionals i noves professions.
• La recomanació deontològica de prioritzar l’activitat clínica assistencial que no pot ser demorada sobre altres actuacions de caire administratiu.

Les propostes de millora formulades al document se centren en aquelles activitats que actualment generen més activitat burocràtica als centres sanitaris:

• Incapacitat Laboral (IL)

Es proposa incorporar les declaracions responsables dels pacients/treballadors per a baixes de curta durada i reduir el número de comunicats obligatoris en el cas d’accidents i de malalties greus i/o de llarga durada, fent prevaldre el criteri del facultatiu a l’hora de valorar la continuïtat de la baixa per incapacitat o l’alta.

• Prescripció de fàrmacs i receptes mèdiques

Els programaris de prescripció electrònica han de mantenir la responsabilitat del metge prescriptor al llarg de tot el període de vigència, tot facilitant les renovacions dels tractaments. Això implica que el sistema deixi de considerar, com és habitual actualment, aquesta renovació com una tasca que han de fer els metges de família, encara que no en siguin els prescriptors. D’altra banda, també implica eliminar les validacions i visats que encara es requereixen per a la prescripció de certs medicaments i productes (per exemple, bolquers): el metge prescriptor n’és el responsable i no cal fer-ne cap validació prèvia.
 

• Informes

Cal definir amb més rigor i amb més detall quins informes formen part de la cartera de serveis del sistema sanitari públic i quins no. I, sobretot, cal difondre i fer pública aquesta informació entre la ciutadania de manera adequada i eficaç. D’altra banda, determinats tràmits administratius es podrien resoldre amb el suport i la participació d’oficines municipals o d’una altra administració i, fins i tot, d’oficines de farmàcia (per exemple, l’obtenció del QR que certifica la vacunació COVID-19).
 

• Circuits dins del sistema sanitari (interconsultes, exploracions complementàries, etc.)

Les exploracions complementàries han de ser sol·licitades pel metge que les indica, sense que es requereixi la intervenció d’altres metges ni d’un procediment de validació. De la mateixa manera, si un metge remet el pacient a un altre metge o si programa una revisió o seguiment, se n’ha de responsabilitzar dels tràmits sense necessitat de transferir aquesta petició al metge de família. D’altra banda, a tots els nivells assistencials es duen a terme tasques molt repetitives i subjectes a protocols ben definits i coneguts que generen molta pressió assistencial i que podrien ser delegades a altres professionals sota supervisió i responsabilitat del metge.
 

• Registres i activitats de control

Cal fer un revisió profunda dels procediments de gestió i de control de les actuacions sanitàries i dels sistemes de registre i de recollida d’informació per evitar-ne duplicitats i redundàncies en les sol·licituds de dades. Molts procediments poden ser optimitzats, com les declaracions de malalties obligatòries, els formularis de tot tipus que s’utilitzen per a l’activitat assistencial, per a les prestacions i per als procediments (mèdics o quirúrgics); per a les vacunacions escolars i per a les interrelacions entre professionals i institucions, etc.
 
Conclusions:

• És urgent trobar solucions que permetin alliberar temps dels professionals clínics per tal de dedicar-lo de manera més eficient a tasques assistencials.
• Cal analitzar la utilitat de determinades tasques per tal de: suprimir aquelles que no siguin estrictament necessàries; simplificar certs procediments (per exemple, amb millores tecnològiques) i delegar tasques a altres perfils professionals. Existeixen nous perfils professionals (administratius sanitaris i assistents clínics, per exemple) que també han de formar part de la solució.
• El context actual de manca de personal mèdic i d’infermeria exigeix implementar nous models d’atenció: desenvolupant al màxim els rols professionals i incorporant noves professions al sistema.
• El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), conjuntament amb institucions sanitàries, ja ofereix actualment un programa formatiu transversal i específic per a gestors salut, administratius sanitaris o administratius clínics. Aquesta formació permet que adquireixin noves habilitats i coneixements per assumir tasques més complexes.