Sense base científica. Article d'opinió del Dr. Josep Vilaplana

11/04/2016

Sense base científica

La supressió del màster de medicina homeopàtica de la Universitat de Barcelona, a partir del curs vinent, ha reobert el debat sobre la fiabilitat de les pseudociències. Sembla, per tant, un bon moment per recordar la importància de concebre l’homeopatia, i la resta de les teràpies alternatives, com a tractaments, en el millor dels casos, complementaris als de la medicina convencional.

L’ús de teràpies alternatives està arrelat en la nostra societat. Aquest és un fet irrefutable. El recent estudi Percepcions sobre Salut i Homeopatia en la població espanyola, publicat per un dels majors laboratoris farmacèutics homeopàtics del món, d’origen francès, assegurava que el 43% dels catalans ha fet ús de medicaments homeopàtics algun cop a la vida o els ha administrat als seus fills en alguna ocasió. En els últims anys, l’ús de les teràpies alternatives s’ha multiplicat exponencialment, fet que ha contribuït a concebre-les com a habituals.

Arribats a aquest punt, caldria recordar quina és la diferència essencial entre aquestes teràpies i les de base mèdica. Mentre que la medicina tradicional i els seus avenços, innegables, es basen en la utilització del mètode científic i de l’evidència que se’n desprèn, les pseudociències abastarien un ampli camp de pràctiques de naturalesa diversa, com l’homeopatia, l’acupuntura o la curació energètica, les quals comparteixen el fet de no basar-se en una demostració científica que en validi l’eficàcia.

Des d’un punt de vista legal, cal recordar que no tots els medicaments homeopàtics estan obligats a demostrar la seva eficàcia. Si el medicament no especifica quin benefici concret aporta al consumidor o en quina situació clínica concreta s’ha d’administrar, no li cal demostrar l’efectivitat. Un producte pot demostrar que compleix les normes de fabricació i de seguretat, però això no té res a veure amb que sigui efectiu per la salut.

La popularitat de les teràpies alternatives es basa, en gran mesura, en l’efecte placebo, és a dir, l’efecte provocat no per la substància innòcua que s’administra, sinó per la suggestió del pacient de que hi haurà una millora. La potència de l’efecte placebo, i també de l’anomenat nocebo (quan es produeix un mal o empitjorament de l’estat), és molt important i ha de ser considerat com una eina terapèutica més. La medicina actual contempla aquests efectes i els suma als produïts per fàrmacs o altres intervencions terapèutiques amb evidència científica provada.

El funcionament de l’efecte placebo és molt variable, implica mecanismes cerebrals relacionats amb les creences del pacient i del seu entorn, experiències prèvies i la suggestió que es pugui produir per part d’artefactes, colors, olors o altres estímuls sensorials. També depèn de la fortalesa de les creences del qui ho aplica. En el cas de l’homeopatia, igual que altres tècniques anomenades alternatives, les revisions realitzades, quan hi són, conclouen que no esta provada la seva eficàcia en indicacions concretes i els resultats dels assajos clínics acostumen a ser molt contradictoris.

Si bé és cert que les teràpies alternatives sovint venen vestides d’una concepció més global del pacient, aquesta perspectiva no hauria de ser aplicada de forma autònoma i aïllada, especialment quan ens trobem al davant de malalties greus. En aquests casos i cada vegada massa sovint, l’ús de teràpies alternatives pot resultar especialment greu quan suposa l’abandonament dels tractaments de la medicina científica, ja que aquesta decisió pot arribar a comportar la mort o l’empitjorament greu de la malaltia.

Sense anar més lluny, l’Organització Mundial de la Salut desaconsella expressament l’ús de l’homeopatia en el tractament o la prevenció de malalties, com la SIDA, la malària o la grip comú, entre d’altres. I la llista seria molt més llarga. Donada la importància de no sotmetre’ns a riscos que poden tenir conseqüències devastadores per a la nostra pròpia vida i salut, cal que fem pedagogia de la medicina, entesa com un camp complex i amb múltiples ramificacions, però sempre a partir de l’evidència que ens aporta el coneixement de base científica.

Sembla poc rigorós, per tant, que s’organitzin tertúlies a mitjans de comunicació -públics o no- sobre dietes suposadament transformadores excloent del debat a la figura del metge o que es convidi de forma habitual en els mitjans de comunicació a psiconeuroimmunòlegs o suposats especialistes en medicina natural, holística, neural, molecular que no són ni psicòlegs, ni neuròlegs ni immunòlegs, per donar consells sobre salut de manera absoluta i, sobretot, molt i molt reduccionistes.

No nego l’eficàcia o bondat d’alguns tractaments complementaris, que no alternatius, de la mateixa manera que, a vegades, no podem explicar perquè el mateix tractament científic funciona en algunes persones i és ineficaç en d’altres. Però, a dia d’avui, al contrari de les opcions terapèutiques que afirmen tenir unes propietats sense demostrar-les, el mètode científic continua essent l’únic que aporta criteri per diferenciar l’opinió, l’anècdota o el fet aïllat del que és coneixement. I és precisament la medicina convencional, amb tota la seva complexitat i tecnificació però també molt coneixedora de la importància d’una concepció holística i integrativa, la que parteix d’aquesta base, demostrada i fiable, basada en una certificació científica comprovable.

Dr. Josep Vilaplana i Birba
President del Col·legi Oficial de Metges de Girona (COMG)

*Article publicat a El Punt Avui amb foto d'ICONNA/Glòria Sánchez